Dia 3: a different day in Lesotho

Si el primer dia visitàvem la ciutat més gran de Sud-àfrica i ahir ens endinsàvem a la Sud-àfrica rural avui hem conegut un estat ben singular: Lesotho. Aquest país independent està situat dins Sud-àfrica, i diuen que és el país més muntanyosos del món, ja que no hi ha cap punt del país a menys 1.400 metres i el punt més alt està a més de 3.400. Precisament deu la seva independència a l'orografia del terreny, ja que amb la invasió dels boers els basathos es van refugiar a aquesta zona muntanyosa, tot i que més tard acabaria sota domini britànic. El nom del país vol dir “terra dels qui parlen sotho”.

A les 7 del matí ja ens hem posat en marxa per afrontar un viatge que ja es preveia una autèntica aventura, amb més de 500 km per davant, però la realitat ha superat les previsions. Hem entrat a Lesotho per l'espectacular i perillós Sani Pass, una pista d'alta muntanya només apta per 4x4, que supera un desnivell de 1.800 metres en només 10 km (dels 1.000 als 2.844 metres). Aquesta pista, que a Lesotho i Sud-àfrica anomenen carretera, és l'únic punt fronterer entre la província sud-africana de kwaZulu-Natal i Lesotho. Durant l'ascensió al Sani Top hem tingut el primer ensurt de la jornada, al quedar el Nissan X-Trail que tenim llogat clavat. El motiu és que una de les rodes no tocava a terra, havent de fer marxa enrere a pocs metres del precipici perquè les 4 rodes del cotxe tornessin a tenir contacte amb el terra.

Al endinsar-nos a Lesotho, per una “carretera” de terra plena de sots, pedres i rierols, el primer que ens ha impactat és la dura forma de vida dels basotho. Hem entrat per la part més rural i més muntanyosa del país i la seva única font de subsistència és la ramaderia. La pobresa en què viu la població és evident. Un altre aspecte que ens ha xocat és que quasi tots els basothos van vestits amb mantes, sens dubte una indumentària que concorda amb les baixes temperatures que registra el país la majoria de l'any. Durant els 60 kms de la pista forestal que separa el Sani Top i el poble de Mokhotlong. hem passat diverses poblats disseminats, tots sense electricitat. Alguns nens ens van demanar caramels, altres van tocar i cantar música tradicional de Lesotho i també vam trobar diversos pastors amb el seu remat pel mig del camí. Un aspecte positiu que vam observar és que hi havia diverses escoles rurals en un entorn tant remot. Igualment l'amabilitat de la població local ens va alegrar el dia: quasi tothom que et creuaves et saludava amb un somriure a la boca. Paral·lel a l'aspecte humà vam gaudir de l'espectacularitat dels paisatges de Lesotho: muntanyosos, verds i amb abundant aigua. Precisament l'or blanc és una de les principals riqueses del país, exportant aigua a Sud-àfrica, però amb la paradoxa que mentre exporta aigua a la metròpoli de Johannesburg, una part de la seva població ha de fer alguns km per aconseguir-la al no disposar d'aigua corrent en els seus modestos habitatges.

A Mokhotlong, una població de 7.000 habitants, ja hi arriba l'electricitat, cobertura de telefonia mòbil i hi ha tot tipus de botigues i serveis. Era un formiguer de gent a munt i avall pel mig de la carretera comprant en parades. Per les mirades d'estranyesa que ens han fet semblava que el poble no el freqüentin gaires turistes. Després de Mokhotlong segons el mapes hauria d'haver-hi una carretera asfaltada però tot i que en alguns trams sí que estava asfaltada n'hi havia molts d'altres que era de grava, i d'altres que l'asfalt estava en tant males condicions que era pitjor que si fos de terra. Per aquesta carretera hem vorejat la serralada Drakensberg (Maluti, en sotho) arribant als 3.275 metres (Tiaeeng Pass), el què és la carretera més alta de l'Àfrica meridional. Després d'això hem iniciat el descens per l'espectacular Moteng Pass, on per afegir més emoció a l'aventura ha començat a ploure, trencant el bon dia de sol que ens havia fet fins al moment. La nostra previsió inicial era anar fins a Maseru, la capital de Lesotho, per allà creuar la frontera per entrar a Sud-àfrica i anar a dormir a Bloemfontein. Ara bé, degut a què havíem tardat més del previst per el mal estat de les carreteres, al ploure i el fer-se fosc vam decidir creuar la frontera per el Caledon's poort, al poble de Butha-buthe, molts km abans d'arribar a Maseru.


Un altre cop en territori sud-africà ens hem pensat que la conducció seria més fàcil i ràpida, però res més lluny de la realitat. A causa de la forta pluja la carretera hi havia molts bassals i molt mala visibilitat. Ara bé, el contratemps fort ha arribat quan, ja de nit i de cop i volta en hem trobat un senyal de “Road closed” al mig de la carretera, sense més explicació. Com que hem vist que la gent que es trobava en la mateix situació agafava un camí de terra, també ho hem fet. Després de diversos km per aquest camí de terra, de nit i plovent hem tornat a connectar amb la carretera asfaltada. Però per si no n'hi havia prou, ens hem trobat que feien obres a la carretera i hi havia carril únic amb pas alternatiu durant molts kms. I per acabar de completar la gimcana, quan ja s'havien acabat les obres i la carretera estava en bones condicions, el camió que portàvem al davant se li ha obert la porta del darrera, i sense adonar-se'n seguia a 90 km/h. La porta anava d'un cantó a l'altra i per sort no ha caigut la carga, perquè la caixa anava buida. Finalment a les 10 de la nit, després de 15 hores de viatge en cotxe per carreteres remotes, hem arribar a l'hotel de Bloemfontein. Quan hem tret les maletes del cotxe i ens hem pensat que ja podríem descansar tranquil·lament i escriure aquesta crònica, ens ha vingut un afrikaner borratxo (que semblava que vingués de la zona hermètica) i no sabem si ens ha increpat o ens ha demanat alguna cosa, però per sort se'n n'ha anat sense més problemes a requeriment del personal de l'hotel.

En resum, hem arribar cansats però, el més important, sans i estalvis i amb la satisfacció d'haver viscut una experiència única.

(apunt escrit el dimarts 12 d'abril de 2011)