Si el divendres iniciàvem el viatge i el dissabte trepitjàvem terra africana,avui comencem realment la ruta per Sud-àfrica amb una visita express a Johannesburg, visitant -després d'haver passat la nit en un hotel del districte de Sandton, la zona més rica de Johannesburg- vam visitar l'Apartheid Museum, el Soccer City i el districte de Soweto (South West Townships), tristament famós per la matança per part de la policia d'una manifestació estudiantil l'any 1976 en ple Apartheid.
Aqui, a Johannesburg el tracte ha estat excel·lent i la seguretat ha estat més que correcta,hem pogut dinar tranquil·lament a Soweto cuina tradicional africana, cosa que determinats prejudicis ho desaconsellaven. Una altra anècdota de la jornada ha estat la gran quantitat de guàrdies que hi havia a l'estació de tren de Sandton que ha permés fer una cosa impensable durant la resta de viatge: manipular bitllets en public.
Fent balanç del dia d'avui hem pogut veure el terrible passat Sud-Africà a l'apartheid museum, les esperances i i les i·lusions representat pel Soccer City i la dura realitat del què encara està per fer a Soweto (tot i que ha anat millorant molt respecte altres "township"). El dia anterior el taxista va parlar de l'orgull que tenen els sudafricans pel fet de ser-ho. Orgull que no vol amagar els seus dies foscos de repressió i sufriment, orgulll d'haver afrontat i resolt un problema que en el seu temps semblava irresoluble.
Visitant Soweto ja hem pogut comprovar que encara queda feina per a fer, peró mirant tan sols 20 anys enrere, podem veure tota la gran feina feta. Serà capaç de ser un gran pais avançat? Tal com va dir Bob dylan en una cançó "aixó amic meu,tan sols ho sap el vent". En una reflexió sobre el cas Sudafricà em venen al cap dues preguntes de la meva realitat mes propera. Serà capaç Espanya d'afrontar els seus moments més foscos? Sera capaç Catalunya de confiar en les seves propies possibilitats per a fer possible allò impossible?
Aixó amic meu,només ho sap el vent...
(apunt escrit el diumenge 10 d'abril del 2011)
Aqui, a Johannesburg el tracte ha estat excel·lent i la seguretat ha estat més que correcta,hem pogut dinar tranquil·lament a Soweto cuina tradicional africana, cosa que determinats prejudicis ho desaconsellaven. Una altra anècdota de la jornada ha estat la gran quantitat de guàrdies que hi havia a l'estació de tren de Sandton que ha permés fer una cosa impensable durant la resta de viatge: manipular bitllets en public.
Fent balanç del dia d'avui hem pogut veure el terrible passat Sud-Africà a l'apartheid museum, les esperances i i les i·lusions representat pel Soccer City i la dura realitat del què encara està per fer a Soweto (tot i que ha anat millorant molt respecte altres "township"). El dia anterior el taxista va parlar de l'orgull que tenen els sudafricans pel fet de ser-ho. Orgull que no vol amagar els seus dies foscos de repressió i sufriment, orgulll d'haver afrontat i resolt un problema que en el seu temps semblava irresoluble.
Visitant Soweto ja hem pogut comprovar que encara queda feina per a fer, peró mirant tan sols 20 anys enrere, podem veure tota la gran feina feta. Serà capaç de ser un gran pais avançat? Tal com va dir Bob dylan en una cançó "aixó amic meu,tan sols ho sap el vent". En una reflexió sobre el cas Sudafricà em venen al cap dues preguntes de la meva realitat mes propera. Serà capaç Espanya d'afrontar els seus moments més foscos? Sera capaç Catalunya de confiar en les seves propies possibilitats per a fer possible allò impossible?
Aixó amic meu,només ho sap el vent...
(apunt escrit el diumenge 10 d'abril del 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada