Des de casa

Quan ja fa pràcticament tres setmanes que vam tornar de Sud-àfrica, crec que ja em toca intentar fer una valoració personal (i, per tant, totalment subjectiva) d'aquesta experiència de nou dies al país més austral d'Àfrica.

Abans de res, vull transmetre la nostra satisfacció pel viatge en general i per aquest bloc en particular. Estem més que satisfets per l'acceptació que ha tingut aquest bloc, més tenint en compte que ha estat el nostre primer bloc de viatge. Per començar, vam intentar actualitzar-lo dia a dia i en la majoria dels dies ho vam aconseguir. Com podeu intuir, no és fàcil posar-se a redactar la crònica del dia quan arribes cansat a l'hotel o l'alberg, però la nostra motivació per fer-lo ens ha empès a assolir l'objectiu. A més, depeníem de tenir connexió a Internet a l'allotjament per tal de penjar la crònica, i això no sempre va ser fàcil. Recordo ara anècdotes com les de l'hotel de Himeville la nit abans de la nostra incursió a Lesotho a través del Sani Pass: drets davant del taulell de recepció, a les fosques i només amb la companyia del guarda zulu vestit de militar, per intentar xuclar una mica de wi-fi per penjar la crònica. O la limitació de megues que teníem a l'alberg de Ciutat del Cap...

Per cert, que Ciutat del Cap ha estat elegida com la millor destinació turística del món segons els usuaris del prestigiós portal de viatges Trip Advisor.

Personalment, aquest viatge ha estat tot un repte per mi: significava enfrontar-me a certs temors, un exercici de superació personal en atrevir-me “a pujar al cavall”, si em permeteu la metàfora. I l'experiència no ha pogut ser més positiva: com ha dit el meu germà, la llàstima de no poder-hi haver estat més dies, i la sensació d'haver-nos deixat moltes coses en el tinter (Garden Route, Port Elizabeth, Pretòria, etc.). Tanmateix, els vuit dies que hem estat en sòl africà els hem aprofitat al màxim (com ha quedat reflectit a les cròniques), i ens deixen molt bon gust de boca i amb ganes de repetir.

Pensant en tot el què ha envoltat aquest viatge, em ve al cap la simplificació i generalització que fem de moltes coses. Per exemple, dels continents: quan diem Amèrica pensem en els Estats Units, quan diem Europa pensem en els països de la Unió Europea i quan diem Àfrica... bé, quan diem Àfrica ens agafem a un prototipus d'Àfrica, li posem una etiqueta a tot el continent (que té una superfície que triplica la d'Europa) i ens quedem tan amples. Recordo que un professor meu d'universitat va dir que si un dia Àfrica desapareixés, l'endemà no passaria res... Però Àfrica és molt diversa i té realitats molt diferents: els països musulmans de la riba del Mediterrani, l'Àfrica negra o subsahariana més subdesenvolupada (en la que pensem tots) i alguns països més desenvolupats i “occidentalitzats”. Aquest darrer grup podem dir que el monopolitza Sud-àfrica, el nostre destí. No és casualitat que recentment formi part dels BRICS (http://ca.wikipedia.org/wiki/BRICS). Curiosament, s'hi va afegir formalment mentre nosaltres l'estàvem visitant, el 13 d'abril. Sud-àfrica representa l'essència d'Àfrica i, alhora, permet gaudir de les comoditats d'Europa.

A mi personalment m'ha sorprès el gran desconeixement que tenim de Sud-àfrica, de certs estereotips i etiquetes que li endossem, més tenint en compte que acaben d'organitzar un Mundial de futbol... Vaja, que el comentari “a veure si us bulliran dins d'una olla”, encara que en broma, l'he escoltat més d'un cop. Tampoc vull dir que el meu coneixement sobre el país fos molt ampli, però sempre l'havia considerat un país “diferent” dins l'Àfrica: el més desenvolupat amb diferència.

Un altre prejudici que s'ha trencat totalment en el nostre viatge és el de la inseguretat: textos apocalíptics de guies suposadament serioses, consells de seguretat per un tub i un seguit de coses “impossibles” a fer... En fi, que en aterrar a Johannesburg de nit ens podíem imaginar que allò seria pitjor que el “bronx”... però res més lluny de la realitat. Quan, a la meva pregunta sobre la inseguretat, el primer taxista es va indignar i va dir que era similar a qualsevol altra gran ciutat del món, i que la seva gent era de la més amable, ens vam pensar que exagerava. Però un cop acabat el viatge, li hem de donar la raó. Òbviament, les estadístiques són les que són, i seria negar una realitat dir que la inseguretat no és més elevada que a Catalunya, però no crec que sigui superior a la dels Estats Units, per posar un exemple. En fi, que els dos únics “petits problemes” que ens hem trobat d'inseguretat (un afrikaner borratxo a Bloemfontein i un vagabund davant l'estació de Ciutat del Cap) te'ls pots trobar perfectament a Barcelona o a Sabadell.

Segurament, notícies sensacionalistes i tendencioses com aquesta de la cadena britànica Sky News no hi ajuden gaire:

http://www.youtube.com/watch?v=eDRg-bPdCOU

Sembla més un capítol d'Impacto TV que un informatiu: defineix els crims a Sud-àfrica com una epidèmia que porta la gent a emigrar i només dedica uns segons a dir que la taxa de criminalitat ha baixat en els darrers anys.

Bé, com ja vaig dir en una crònica, un dels aspectes més positius ha estat la majoritària amabilitat i hospitalitat de la seva gent: tant blancs com negres, urbanites com rurals, rics com pobres... A destacar, per exemple, l'amabilitat i somriures que ens va dedicar la gent de Lesotho. Igualment, destacar l'honradesa que ens van demostrar en més d'una ocasió.

Òbviament, seria inversemblant només dir meravelles de Sud-àfrica perquè, com tots els països, té aspectes negatius: jo destacaria la feina que encara hi ha per fer per dignificar o reconvertir els “townships” (barris de barraques) o la deficient mobilitat en transport públic, model que fa pensar en els Estats Units: molt bon sistema aeri, bones carreteres i autopistes però tracte deficient al vianant, mala xarxa de trens i nul·la informació quant als autobusos, etc.

A destacar també la gran diversitat lingüística del país, amb 11 llengües oficials i la gran quantitat de gent poliglota. També va ser interessant comprovar el nostre nivell d'anglès per poder-nos moure pel país, i si bé en ocasions era frustrant no poder expressar el què volies ens vam fer entendre prou bé. Destaco la diferència de complexitat de comprensió de l'anglès segons la persona que el parlés, ja que hi havia gent que els enteníem perfectament i d'altres que no enteníem ni un borrall (i això ens passava tant en blancs com en negres). Bé, un altre repte personal que tinc és aprendre mínimament bé l'anglès...

En fi, un viatge del tot recomanable. Esperem en un futur poder-lo tornar a visitar i anar a aquells llocs que ens han quedat pendents, i que llavors més gent s'atreveixi a “pujar al cavall”...

Roger